Un texto de Manuel Perez
"Sóc montserratí ho reconec, m’agrada pujar les seves canals aprofitant qualsevol arrel o branca que se'm posi a mà. M’agrada la boira i la olor de humitat dels camins. Grimpar amb les cordes a la esquena per rampes i treure- les en un collet. Començar una normal amb timba un dia de tardor amb l’ aire ja renovat de les calors, les suors i la set de l'estiu i dintre de les meves modestes possibilitats fer alguna tirada amb metres de corda penjant al darrere meu.
Ho reconec sóc de sant benet, he dormit a la capella abans que fos refugi, he fet bivacs a trinitats gaudint de tots els detalls com si en realitat estigués al liceu. També he pujat la mòmia, la momieta, la prenyada, l’elefant o la normal del pebrot i to plegat ha deixat en mi una forta impressió que no he trobat fent d’altres coses. Allà dalt, a la ermita, vaig parlar per primera vegada amb el pare Basili, un monjo montserratí que sempre ens ha indicat el camí del coneixement interior, i la necessitat de simplificar les nostres vides dins d'una societat que constantment ens vol vendre fum. Tot un luxe per als qui hem tingut la sort de visitar la santa creu i conèixer-lo.
A Sant Benet he conegut molts companys, uns encara es passegen pel massís d’altres materialment, ja no hi son entre nosaltres. Mirant les pedres, tot resta igual que fa trenta anys, la meva ment s’emociona, però físicament he d’anar en compte, el temps és com el riu que fa rodar les pedres de les nostres vides treien aspreses i arrodonint formes per tornant-les més amables, i així obrir els ulls amb una visió més clara de la realitat i ha sigut aquesta realitat que m’ha fet tornar a sant benet tot recordant un company d’escalada el José Hidalgo i en farà tornar un altre dia tot recordant una olor, un paisatge, una via, o un món de petites coses importants que sovint obliden per les nostres rutines o simplement obliden.
Avui, a Sant Benet, en sento, com una part material del meu company de escalada, i d’un grup d’escaladors que igual que la pluja el vent i les estacions, amb aquests gestos, contribuint amb noves creacions, i a la màgia d’aquesta muntanya. Per això, llençar les seves cendres al cim de la Mòmia és el mateix gest que treure un parabolt que algú ha afegit a una via del Andreu Sorolla, sentin-me un treballador més d’aquesta forma tan montserratina d’entendre una relació de igual amb la natura i de mutu respecte vers la muntanya. Formo part de les seves il·lusions dins del món montserratí. Respectar-lo és respectar la muntanya veure una ermita, un monjo, una creu al cim, una moreneta, un escalador, la boira, sentir les campanes tocant a conventual, veure els grups de giris envoltant al seu guia, un pit-roig, un mar de núvols o agafar amb les meves mans el que resta del record físic del meu company i llançar-lo al cim com ha jardiner que abona noves il·lusions, per si hi ha algú que tingui ulls que ho vulgui veure i si hi ha algú que ho vol gaudir que ho gaudeixi"
Gracias Lete por dedicar un poco de tiempo a escribir estas cosas.
Un abrazo
Las clases altas son más propensas a mentir y engañar, revela estudio
-
* Los investigadores creen que las personas con más recursos se sienten más
seguras y piensan menos en las consecuencias para el prójimo de sus actos.*
"Hi...
Hace 10 horas
